L’epilèpsia és una condició crònica que afecta aproximadament el 0,6% dels gossos. Pot comprometre significativament la qualitat de vida tant de l’animal com dels seus tutors. Aquesta patologia sovint comporta comorbiditats com alteracions de la conducta, canvis en l’estil de vida dels tutors i un impacte emocional i econòmic important.
A continuació, es presenta un resum de la xerrada sobre l’abordatge de la epilèpsia canina realitzat el 11 de desembre a l’Hospital Veterinari Costa Brava.
Els atacs epilèptics es caracteritzen per presentar diferents fases, tot i què no sempre s’identifiquen totes.
- Pròdrom: Signes previs a la crisi, com agitació, ansietat o canvis conductuals. Aquesta fase pot durar minuts, hores o fins i tot dies.
- Aura: forma part de la crisi (i es pot considerar com a un inici focal): l’animal busca al tutor, es mostra nerviós, desorientat, pot presentar midriasi o vomitar. Dura de segons a minuts.
- Ictus: El moment de la crisi, amb manifestacions motores (convulsions), autonòmiques (salivació, micció), conductuals o combinades. La duració és breu, generalment de segons a minuts, excepte en casos de status epilepticus.
- Fase postictal: Període posterior a la crisi, on s’observa letargia, desorientació, alteracions motores i, en alguns casos, ceguera temporal. Molt rarament poden mostrar agressivitat, especialment si se’ls intenta agafar.
Respecte a la semiologia, es classifiquen els següents tipus d’atacs epilèptics
- Generalitzats: Afecten tot el cos, i es manifesten com convulsions tònico-clòniques (les més freqüents), tòniques, o mioclòniques.
- Focals: Poden incloure components motors, conductuals, autonòmics o una combinació d’aquests .
- Focals amb generalització secundària: Inicien de forma focal progressen a crisis generalitzades.
És molt important diferenciar les crisis epilèptiques d’altres esdeveniments paroxístics, com síncopes, discinèsies paroxístiques o altres moviments involuntaris episòdics, tremolors de cap idiopàtics, narcolèpsia o crisis vestibulars. D’aquests, son les discinèsies les que més habitualment generen dificultats per diferenciar-les de les crisis epilèptiques, per les seves similituds clíniques. És important visualitzar una gravació de l’episodi que ens ajudarà a diferenciar-los, tot i que també és molt important una anamnesi detallada. A continuació es detallen les característiques en les que ens hem de fixar per intentar identificar-les correctament:
- Durada de l’episodi: Els atacs epilèptics solen durar entre uns segons i uns pocs minuts, mentre que les discinèsies poden prolongar-se durant diversos minuts o fins i tot hores.
- Estat de consciència: Durant un atac epilèptic, la consciència està alterada, especialment en els atacs generalitzats, mentre que en les discinèsies normalment no hi ha pèrdua de consciència i l’animal és capaç de seguir al tutor amb la mirada.
- Moviments: Els atacs epilèptics presenten moviments tònics i clònics més violents (contraccions rítmicament repetitives), mentre que les discinèsies es caracteritzen per moviments anormals involuntaris i descoordinats sense un patró tan repetitiu, i solen ser més lents.
- Presència de fase post-ictal (i a vegades aura) en el cas dels atacs epilèptics. En canvi, les discinèsies solen tenir un inici i final més sobtat.
- Moment d’inici de l’episodi: en el cas dels atacs epilèptics sol ser quan estan dormint o tranquils, mentre que en alguns casos de discinèsies els episodis comencen durant una activitat o emoció intensa.
- Signes autonòmics: són freqüents en atacs epilèptics la sialorrea, midriasi, micció i defecació. En les discinèsies, és possible observar ptialisme però és en general menys marcat.
Diagnòstic diferencial
El diagnòstic diferencial de la epilèpsia inclou 3 grups: idiopàtica (presumptament genètica), estructural (causada per una lesió intracranial) i d’origen desconegut (quan no es compleixen els criteris d’epilèpsia idiopàtica ni es detecten lesions estructurals). A més, els atacs també poden ser reactius (conseqüència d’una malaltia metabòlica o un tòxic). En aquests casos no es parla de epilèpsia perquè no existeix cap malaltia cerebral.
Per establir un diagnòstic correcte, cal fer analítiques sanguínies, proves d’imatge d’encèfal (preferentment ressonància magnètica) i en alguns casos anàlisis de líquid cefalorraquidi. Tanmateix, és important conèixer les característiques dels diferents grups per tal de tenir una sospita inicial i poder fer recomanacions més concretes als tutors. Es citen a continuació les característiques més freqüents dels atacs segons la seva etiologia:
- Epilèpsia idiopàtica: Per fer aquest diagnòstic, la primera crisis ha de ocórrer entre els 6 mesos i els 6 anys, l’examen neurològic interictal ha de ser normal i les proves complementàries (analítica, ressonància magnètica d’encèfal i LCR) sense anomalies. Se sospita de causa genètica i és més comú en determinades races. En general la freqüència inicial dels atacs és baixa i les crisis solen ser generalitzades tònico-clòniques amb o sense inici focal.
- Epilèpsia estructural: Associada a lesions intracranials, pot aparèixer a qualsevol edat i sovint l’animal presenta anomalies en l’exploració neurològica, tot i que aquesta pot ser normal. És més comú que les crisis siguin freqüents des de l’inici o que apareguin en clústers. És freqüent la baixa resposta al tractament. És més freqüent en algunes races predisposades a malalties a l’encèfal (per exemple races toy amb predisposició a meningoencefalitis d’origen desconegut, bulldogs o bòxers amb predisposició a gliomes).
- Atacs reactius: Més comú en animals joves (per tòxics, hipoglicèmies) o geriàtrics (per malalties metabòliques). S’ha de sospitar especialment quan es presenten patint status epilèptic com a primera manifestació dels atacs. Poden patir altres signes sistèmics o alteracions del moviment.
Tractament
Davant un pacient epilèptic, s’haurà de decidir, conjuntament amb el tutor, quan s’inicia el tractament i quin fàrmac és el més adequat per a aquell animal i família.
Les pautes recomanades per iniciar la teràpia son les següents, tot i que poden variar lleugerament segons situacions particulars:
-En l’epilèpsia idiopàtica quan:
- Hi ha dues o més crisis en menys d’un any.
- Es produeix un episodi de status epilepticus o crisis agrupades (clusters).
- Els períodes postictals són llargs o greus.
- Augmenta progressivament la freqüència o gravetat de les crisis.
-En l’epilèpsia estructural, el tractament sempre està indicat.
Opcions terapèutiques
Els fàrmacs antiepilèptics més utilitzats son el fenobarbital, bromur potàssic i imepitoina. Altres opcions farmacològiques inclouen levetiracetam, zonisamida o topiramat. Aquest fàrmacs es prescriuen en situacions particulars o bé s’afegeixen a la teràpia quan no hi ha resposta als medicaments de primera línia. Les opcions no farmacològiques inclouen principalment les dietes enriquides amb àcids grassos de cadena mitjana i el CBD, i en general també s’utilitzen conjuntament amb fàrmacs.
Monitoratge i efectes adversos
El monitoratge regular és essencial per assegurar l’eficàcia del tractament i controlar els efectes adversos. Cal controlar tant la presència de signes clínics derivats de la medicació i avaluar si la seva intensitat és compatible amb una bona qualitat de vida, com fer analítiques per monitoritzar possibles efectes sistèmics i nivells sèrics de fàrmacs.
A continuació es citen els efectes adversos més freqüents dels fàrmacs antiepilèptics de primera línia:
Fenobarbital:
- Tipus 1 i freqüents: PU/PD, polifàgia, sedació, atàxia, hiperactivitat.
- Tipus 2 i infreqüents: alteracions a l’hemograma (trombocitopènia, leucopènia, anèmia), hepatotoxicitat, dermatitis necrolítica, discinèsies, pancreatitis, vòmits i diarrees.
Bromur potàssic:
- Tipus 1 i freqüents: PU/PD, anorèxia, sedació, atàxia, vòmits.
- Tipus 2 i infreqüents: pancreatitis, quadres neuromusculars, hiperactivitat, lesions cutànies.
Imepitoina:
- Tipus 1 i freqüents: Sedació, atàxia, polifàgia.
- Tipus 2 i infreqüent: Alteracions conductuals, vòmits, diarrees, desorientació.
Els controls analítics que cal realitzar son els següents:
- Per fenobarbital: analítica general (hemograma i bioquímica, incloent àcids biliars si hi ha sospita de lesió hepàtica) i nivells sèrics de fenobarbital.
- Per Bromur potàssic: analítica general (hemograma i bioquímica) i nivells sèrics de bromur potàssic.
Conclusions
En el maneig de l’epilèpsia en gossos és important un bon abordatge del cas des de l’inici. Cal conèixer quins son els processos que podrien confondre’s amb atacs epilèptics per tal de diferenciar-los, quins son els criteris pel diagnòstic de la epilèpsia idiopàtica i quan s’ha de sospitar de lesions estructurals a l’encèfal. Tanmateix, és recomanable realitzar un diagnòstic mitjançant proves d’imatge en la majoria dels casos. Amb un diagnòstic i tractament adequats, és possible millorar la qualitat de vida de l’animal i proporcionar tranquil·litat als seus tutors.
És important educar els tutors sobre la naturalesa crònica de l’epilèpsia i la necessitat d’una gestió a llarg termini, incloent la seva implicació en el seguiment dels tractaments i la monitorització dels símptomes i efectes adversos.
Patrícia Montoliu.
Lda Veterinària. Diplomada ECVN. Acreditada AVEPA (neurologia)
EBVS® Especialista Europea en Neurologia Veterinària
Bibliografia
Berendt, M., Farquhar, R. G., Mandigers, P. J. J., Pakozdy, A., Bhatti, S. F. M., De Risio, L., Fischer, A., Long, S., Matiasek, K., Muñana, K., Patterson, E. E., Penderis, J., Platt, S., Podell, M., Potschka, H., Pumarola, M. B., Rusbridge, C., Stein, V. M., Tipold, A., & Volk, H. A. (2015). International veterinary epilepsy task force consensus report on epilepsy definition, classification and terminology in companion animals. BMC Veterinary Research, 11(1), 182, s12917-015-0461-0462. https://doi.org/10.1186/s12917-015-0461-2
Bersan, E., Volk, H. A., Ros, C., & Risio, L. D. (2014). Phenobarbitone‐induced haematological abnormalities in idiopathic epileptic dogs: Prevalence, risk factors, clinical presentation and outcome. Veterinary Record, 175(10), 247-247. https://doi.org/10.1136/vr.102158
Charalambous, M., Shivapour, S. K., Brodbelt, D. C., & Volk, H. A. (2016). Antiepileptic drugs’ tolerability and safety – a systematic review and meta-analysis of adverse effects in dogs. BMC Veterinary Research, 12(1), 79. https://doi.org/10.1186/s12917-016-0703-y
Watson, F., Rusbridge, C., Packer, R. M. A., Casey, R. A., Heath, S., & Volk, H. A. (2018). A review of treatment options for behavioural manifestations of clinical anxiety as a comorbidity in dogs with idiopathic epilepsy. The Veterinary Journal, 238, 1-9. https://doi.org/10.1016/j.tvjl.2018.06.001
Cerda‐Gonzalez, S., Packer, R. A., Garosi, L., Lowrie, M., Mandigers, P. J. J., O’Brien, D. P., & Volk, H. A. (2021). International veterinary canine dyskinesia task force ECVN consensus statement: Terminology and classification. Journal of Veterinary Internal Medicine, 35(3), 1218-1230. https://doi.org/10.1111/jvim.16108
