En aquest breu article volem fer un resum actualitzat dels factors més importants que cal conèixer respecte als tipus d’hèrnies discals en animals de companyia, amb un enfoc molt pràctic dirigit al veterinari generalista.
En llegir-lo, podràs respondre a les següents preguntes:
- Quins tipus d’hèrnies discals trobem en gossos?
- Com puc sospitar clínicament, sense cap més prova, quin tipus d’hèrnia és més probable en un cas concret?
- El tractament és diferent segons els tipus d’hèrnia discal?
- Quan és important fer proves d’imatge avançada?
- Els gats pateixen hèrnies discals igual que els gossos?
S’anomena hèrnia discal quan es desplaça part del disc intervertebral cap al canal vertebral i/o un forat intervertebral. Això pot comportar compressió de la medul·la espinal, nervi espinal i/o arrel nerviosa.
La majoria de vegades, però no sempre, l’hèrnia es produeix després d’un procés de degeneració del disc.
Tradicionalment s’havien diferenciat 2 tipus d’hèrnies discals, les Hansen I (races condrodistròfiques) i les Hansen II (races no condrodistròfiques).
Durant els últims anys, gràcies especialment a l’ús més generalitzat de la ressonància magnètica, s’han pogut identificar altres tipus d’hèrnies, amb característiques clinicopatològiques diferenciades.
És important conèixer-les perquè les recomanacions que farem de tractament seran en molts casos diferents.
Tipus d’hèrnies discals en gossos i característiques
Resumim en aquest quadre els principals tipus d’hèrnies discals en gossos i les seves característiques clíniques:
Categoria | Extrusió de disc (Hansen Tipus I) | Protrusió de disc (Hansen Tipus II) | Extrusió de disc aguda no compressiva (ANNPE) | Extrusió de nucli pulpós hidratat (HNPE) |
Fisiopatologia | Degeneració del disc, herniació del nucli pulpós a través de l’anell fibrós trencat | Degeneració del disc, protrusió de l’anell fibrós. Pot estar associat a altres canvis degeneratius | Extrusió d’un volum molt baix de nucli pulpós, que causa contusió però no compressió de la medul·la | Extrusió de nucli pulpós no degenerat o parcialment degenerati per tant de consistència més gelatinosa |
Tipus de Raça Afectada | Races condrodistròfiques (Teckel, Bulldog francès, Beagle, Bichon maltès) | Races no condrodistròfiques (Labrador Retriever, Pastor Alemany, Schnauzer miniatura) | Races grans (Labrador Retriever, Border Collie, Staffordshire Bull Terrier) | Qualsevol raça |
Rang d’edat més comú | Adults joves | Adults a geriàtrics | Adults (6-7 anys) | Adults i geriàtrics |
Quadre Clínic més comú | Agut, progressiu o autolimitant. Paraparesia o paràlisi, lleugera lateralització, hiperestèsia evident. En cervicals, hiperestèsia greu. | Crònics i progressius, lleugera lateralització, atàxia i paraparesia, hiperestèsia menys evident. | Inici hiperagut durant exercici o traumatisme, no progressiu, signes molt lateralitzats. Més freqüent toracolumbar. Hiperestèsia només inicial. | Inici hiperagut i ràpidament progressiu. Més freqüent cervical i poc lateralitzat. Signes greus de tetraparèsia/paràlisi, poca o sense hiperestèsia, possible compromís respiratori. |
Tractament | Quirúrgic / conservador (segons situació) | Quirúrgic/conservador (segons situació) | Conservador | Conservador en la majoria (excepte si compromís respiratori) |
També existeixen les extrusions de disc intradurals-intramedulars, en les que el material de disc extruït a alta velocitat penetra a l’interior de la duramare i pot penetrar al parènquima de la medul·la espinal. Són molt poc freqüents i és necessària la ressonància d’alt camp per identificar-les.
Per una altra banda, les protrusions de disc poden estar relacionades amb altres lesions degeneratives en el mateix espai intervertebral, i poden formar part de entitats més complexes com són la espondilomielopatia cervical (síndrome de Wobbler) i la estenosi lumbosacra degenerativa.
Figura 1. Imatges sagital i transversal de RM ponderades en T2, de la columna cervical d’un teckel amb extrusió de disc C4C5. S’observa compressió de la medul·la espinal per material extruït. Tots els discos intervertebrals han perdut la senyal hiperintensa en T2 del nucli polpós, el que és indicatiu de degeneració discal.
Figura 2. Imatges de RM sagital i transversal (a l’alçada de C4C5), ponderades en T2, de la columna cervical d’un Labrador amb protrusions discals múltiples a la columna cervical. S’observa compressió de la medul·la espinal ventral per protrusions discals, i a nivell de C4C5 i C5C6 compressions dorsals per hipertròfia de lligament.
Figura 3. Imatges sagital i transversal ponderades en T2 de la columna toracolumbar d’un gat amb extrusió aguda no compressiva T13L1. S’observa pèrdua de volum, però no degeneració, del nucli polpós de T13L1. No s’observa compressió de la medul·la per material discal. S’aprecia una senyal hiperintensa intramedul·lar associada a la pèrdua de volum del disc.
Com avaluar la gravetat dels signes, important per prendre decisions a la clínica
És important determinar, mitjançant l’examen neurològic, la gravetat dels signes. Això determinarà, juntament amb altres criteris, el tractament més òptim. La majoria dels neuròlegs avaluem la gravetat dels signes de lesions agudes toracolumbars (útil per hèrnies però també per altres malalties de columna) segons la puntuació de Frankel modificada. S’ha adaptat també per lesions cervicals.
GRAU | SIGNES Lesions toracolumbars o lumbars | SIGNES Lesions cervicals |
1 | Dolor sense dèficits neurològics | Dolor sense dèficits neurològics |
2 | Paraparesia ambulatòria | Tetraparesia ambulatòria |
3 | Paraparesia no ambulatòria | Tetraparesia no ambulatòria |
4 | Paraplègia amb o sense incontinència | Tetraplègia sense dificultat respiratòria |
5 | Paraplègia amb incontinència i nocicepció absent | Tetraplègia amb dificultat respiratòria |
Noteu als graus 4 i 5 la diferència entre les hèrnies toracolumbars i les cervicals. Els gossos amb hèrnies cervicals en general no perden la no cicepció. En canvi, poden patir dificultat respiratòria per debilitat.
Tot i que depèn de molts més factors, com el tipus d’hèrnia discal, la cronicitat del problema, l’edat de l’animal o altres condicions mèdiques que pugui patir i les possibilitats o prioritats dels tutors, en general recomanem fer proves d’imatge sempre a partir del grau 3 (inclòs). En els casos de grau 1 i 2, recomanem fer imatge normalment quan:
- No hi ha una resposta al tractament conservador inicial després de 5-10 dies
- Els signes estan empitjorant
- Milloren amb tractament conservador però recauen al parar-lo
- Sospitem d’ altres problemes de columna no discals i els volem investigar
- El dolor és molt intens
Les proves d’imatge ens permetran confirmar si es tracta d’una hèrnia de disc i conèixer amb detall les seves característiques, com grau de compressió, lesió única o múltiple, altres canvis degeneratius a la columna, compressió radicular, etc. Per tant, ens facilitarà que puguem ajustar tractaments de forma més personalitzada, no tan sols decidir si tractament mèdic o quirúrgic. Ens facilitarà també poder fer una estimació del pronòstic.
Hèrnies discals en gats
Tot i que menys comuns que en gossos, els gats pateixen hèrnies discals, tant extrusions, protrusions com extrusions de disc agudes no compressives.
Són més freqüents les extrusions lumbars, probablement degut a què han de suportar més pes en aquesta zona alhora de saltar i per la conformació diferent de la columna respecte als gossos. Les protrusions ocorren especialment a la zona toracolumbar i lumbosacre.
Com a norma general, els gats amb extrusions discals (tipus I o agudes no compressives) es presenten amb signes aguts de debilitat, igual que els gossos. I també es classifica la gravetat de la mateixa manera, i presenten en general bon pronòstic amb cirurgia. En canvi, les protrusions discals, tot i ser freqüents en gats geriàtrics, solen produir quadres menys específics, com dificultat per pujar als llocs i intolerància a l’exercici. Es comú que les protrusions siguin una troballa quan es fa ressonància per un altre motiu.
Bibliografia
Bibbiani, L., Gelendi, S., Bernardini, M., Balducci, F., Contiero, B., & Canal, S. (2022). Prevalence, clinical presentation and MRI of intervertebral disc herniations in cats. Journal of feline medicine and surgery, 24(12), e443–e452. https://doi.org/10.1177/1098612X221121893
Da Costa, R. C., De Decker, S., Lewis, M. J., Volk, H., & The Canine Spinal Cord Injury Consortium (CANSORT-SCI). (2020). Diagnostic Imaging in Intervertebral Disc Disease. Frontiers in Veterinary Science, 7, 588338. https://doi.org/10.3389/fvets.2020.588338
Fenn, J., Olby, N. J., & The Canine Spinal Cord Injury Consortium (CANSORT-SCI). (2020). Classification of Intervertebral Disc Disease. Frontiers in Veterinary Science, 7, 579025. https://doi.org/10.3389/fvets.2020.579025
Soteras, M. P., Dominguez, E., Suñol, A., Czopowicz, M., Ordás, C. M., Morales, C., Pons-Sorolla, M., & Montoliu, P. (2024). Spinal magnetic resonance imaging in cats: Differences in clinical significance of intervertebral disk extrusion, intervertebral disk protrusion, and degenerative lumbosacral stenosis. Journal of the American Veterinary Medical Association, 1-8. https://doi.org/10.2460/javma.24.02.0099
Patrícia Montoliu. Llicenciada Veterinària.
Dip. ECVN, EBVS® Especialista Europea en Neurologia Veterinària, Acred. AVEPA Neurologia.
